Els
avenços tecnològics estan permetent avenços científics, gràcies a que és
possible arribar a fer estudis que fa unes dècades haguessin estat gairebé
impossibles. L’arqueologia ha estat una de les grans beneficiàries. Entre
aquests estudis, cal esmentar l’anàlisi química de l’interior d’atuells
ceràmics per tal de determinar la naturalesa de les substàncies que van
contenir. I des de les darreries del proppassat segle, un bon nombre d’equips
d’arreu s’hi han especialitzat en aquests tipus d’estudis on s’hi combina la
química i l’arqueologia. Fins ara s’hi han pogut identificar les traces
característiques dels greixos animals, d’olis vegetals, de residus del vi, de
reïnes i quitrans que romanen adherits a les parets d’àmfores i d’altres tipus
d’atuells.
En
aquests temps en què les abelles semblen estar amenaçades arreu, a causa dels
pesticides emprats en l’agricultura, la revista Nature acaba de publicar un estudi que mostra que la relació de
l’ésser humà i aquest pol·linitzador ve de lluny en el temps.
Fins
ara, aquesta relació inqüestionable entre humans i abelles la mostraven
testimonis iconogràfics: les pintures rupestres del País Valencià (OLÀRIA &
GUSI, 1994), com la figura humana que sembla recollir mel de la Cova de
l’Aranya (Bicorp, València)[1] (Fig. 1), de fa entre 10.000 i 7000 anys[2]; de
l’Àfrica meridional (Abric de Toghwana Dam[3],
Zimbabwe, (Fig. 2) i Eland Cave i
Anchor Shelter (Fig. 3), Sudàfrica)
i de Bhimbetkah[4],
Índia (Fig. 4)(BELLÉS, 1997) o el mural de la tomba de Pa-bu-sa a Luxor,
Egipte (Fig. 5), amb una mostra de
la pràctica de l’apicultura; testimonis escrits deixats per sumeris, egipcis i
d’altres pobles antics on s’esmenta la mel i receptes per al seu ús, i, més
concret i recent, ha estat la localització de cera reblint una esquerda
vertical a la canina inferior esquerra de la mandíbula d’un individu de fa uns
6500 anys d’antiguitat trobada dins una cova a prop de la localitat eslovena de
Lonche (BERNARDINI et alii, 2012) [5].
Fig. 2. Un ésser humà aplicant fum a la boca d’un rusc
(Pintures rupestres de l’Abric de Toghwana Dam, Zimbabwe)(Segons Pager, 1971).
L’estudi
de Nature ha estat realitzat per un ampli
i internacional equip[6] encapçalat
per la Universitat de Bristol, i en el que hi han col·laborat altres
universitats com la de Niça Sophia-Antipolis, i les del País Basc i de
Cantàbria i la Institució Milà i Fontanals de Barcelona. Ha estat el resultat
de més de 20 anys de recerca, i en els quals s’hi han analitzant sobre unes 6400 restes ceràmiques procedents
de més de 150 emplaçaments d’Europa, Pròxim Orient i Àfrica del Nord.
Fig. 3. Recol·lecció de la mel a Eland Cave (A) i a Anchor Shelter (B), a les Muntanyes de Drakensberg, a
Sudàfrica (Segons Pager, 1971).
Però
calia una prova material com l’obtinguda per l’equip autor de l’article de la
revista Nature, per a començar a
fixar unes cronologies més concretes i unes àrees geogràfiques a partir de les
quals sembla que es podria haver estès la relació entre humans i abelles. Aquest
equip ha identificat les restes de cera d’abella més antigues trobades fins ara,
al jaciment de Cayönu (Anatòlia), i es remunten a fa uns 9000 anys. La qual cosa
sembla indicar que alhora i a la mateixa zona geogràfica en que s’inicien l’agricultura
i la ramaderia, també l’humà està aprofitant-se dels productes que elaboren les
abelles. Una més que probable conseqüència de la llarga relació i observació del
seu entorn i dels productes que li són útils per part de l’humà caçador i
recol·lector.
Aquest
paral·lelisme entre la difusió de l’agricultura i l’increment de la relació
entre l’humà i les abelles pot estar relacionat al fet que, amb l’agricultura i
la ramaderia, l’humà va transformant el paisatge, atès que es desforesten boscos
per tal de guanyar espai per a pastures i camps de conreu. D’aquesta manera,
com diu el professor Alday-Ruiz (coautor de l’article de Nature), es crearen
paisatges d’arbredes i bosquines i abundor de flors, que les abelles aprofitaren
per anar, de mica en mica, expandint llur hàbitat natural.
Aquestes
noves dades constaten les que apuntaven les pintures rupestres abans esmentades
i fixen una data a partir de la qual és demostrada la utilització de productes
del rusc per part de l’ésser humà, però de cap manera es pot parlar del moment
en què l’humà començà a fabricar ruscs i a tenir control sobre aquests
insectes, ni tant sols el primer moment en què s’enceta la relació entre humans
i abelles.
Alhora,
hi han estat identificades restes de cera més recents (entre fa 7500 i 5000
anys aproximadament) en ceràmiques provinents dels Balcans, de Grècia, d’Europa
central, d’Anglaterra i d’Algèria, suggerint-ne un ús abastament estès
d’aquestes substàncies entre les poblacions de la prehistòria. Curiosament, cap
resta de cera no ha estat trobada més enllà del paral·lel 57º Nord, marcant-se així
el límit ecològic de l’àrea de repartició de l’abella durant el Neolític.
Fig. 4. Recol·lecció de mel a la Cova de Bhimbetka
(Índia). Reproducció de les pintures rupestres.
Esdevé
significatiu el fet que totes les restes més antigues de productes del rusc han
estat de cera, i no pas de mel (un producte que també deuria emprar l’humà). La
raó és que la cera posseeix una empremta química recognoscible i, especialment,
estable al pas del temps. Mentre que la mel, pel contrari, té l’inconvenient de
què els seus sucres tenen tendència a degradar-se de manera ràpida i a ésser
consumits per bactèries, com explica Martine Regert, coautora de l’article de Nature.
Fig. 5. Mural de la tomba Pa-bu-sa en Luxor (Egipte), on s’hi mostra la pràctica
de l’apicultura.
L’ús
que feien les poblacions prehistòriques dels productes del rusc resten
igualment poc coneguts. La cera podrien haver-la emprat per a impermeabilitzar
l’interior d’un recipient, com a matèria adhesiva o aglutinant per a
instruments o eines, per a la il·luminació, per a usos medicinals, cosmètics, artístics,
etc. I, és obvi que la mel devia d’emprar-se també, tot i no haver-hi trobat
indicis materials. Al cap i a la fi, com diu Martin Regert, no existeixen pas
en el món pobles que emprin la cera i no pas la mel, per exemple.
En vista de l’abundor de
restes trobades, la investigadora i els seus col·legues imaginen que
l’explotació de ruscs deuria estar ben implantat a les societats neolítiques.
És també molt possible que aquesta explotació hagi estat practicada per
individus especialitzats, atès que es tracta d’una pràctica que requereix de
competències particulars. “Els nostres
ancestres deurien posseir bons coneixements de l’ecologia de les abelles. Coneixements
efectivament necessaris per tal d’explotar d’una manera raonada llurs
productes, els quals han estat substàncies precioses sempre”.
Bibliografia
BELLÉS, Xavier (1997): “Los insectos y el hombre prehistórico”, Bol. S.E.A., 20. p.
319-325.
BERNARDINI, Federico; TUNIZ, Claudio; COPPA, Alfredo;
Mancini, Lucia; DREOSSI, Diego; EICHERT, Diane; TURCO, Gianluca; BIASOTTO,
Matteo; TERRASI, Filippo; DE CESARE, Nicola; HUA, Quan & LÉVCHENKO, Vladimir
(2012): “Beeswax as dental filling
on a Neolithic human tooth”, PLOS One. DOI:
10.1371/journal.pone.0044904.
OLÀRIA i PUYOLES, Carme & GUSI i JENER, Francesc
(1994): “L’economia dels grups
humans prehistòrics reflectida en la pintura rupestre d’estil llevantí”, Millars:
espai i història, 17. p. 185-202.
ROFFET-SALQUE, Mélanie; REGERT, Martine; EVERSHED,
Richard P. et alii (2015): “Widespread Exploitation of the Honeybee by
Early Neolithic Farmers”, Nature. Doi: 10.1038/nature15757.
PAGER, H. (1971): Ndedema. Akademische Druck- u.
Verlagsanstalt, Graz (Àustria).
[1] També a València, hi trobem
escenes que podrien relacionar-se amb la recol·lecció de la mel, també, a la
Cova Remigia i al Cingle de la Mola Remigia (ambdues a Ares) i a la Cueva de la
Vieja (Alpera).
[3] En aquesta representació, hi ha
la particularitat d’albirar com l’ésser humà aplica fum a l’entrada del rusc,
una tècnica que se segueix emprant enguany encara.
[4] En tots els casos, l’abella
representada ha d’estar l’espècie euroafricana (Apis mellifera), però a la representació de Bhimberkah la
representada deuria ser l’Apis dorsata,
espècie del sud-est asiàtic.
[5] La detecció de la cera reblint l’esquerda fou feta mitjançant l’aplicació
de diferents aparells analítics, com un microscopi electrònic de rastreig (SEM)
i un accelerador d’espectrometria de masses. La dent havia perdut part de
l’esmalt i presentava un importat desgast. D’antuvi aquesta pràctica no s’ha
pogut determinar si va ser realitzada abans de la mort de l’individu o després.
Tot i que els investigadors semblen decantar-se perquè la cera d’abella s’emprà
en el moment en què l’esquerda es va produir, atès que les zones escantellades
de les vores de la dent foren segellats per la cera; i, a més, la zona d’esmalt
de la dent que encara hi quedà està afectada pel desgast, la qual cosa
demostraria que l’individu hi menjà a
posteriori.
[6] Mélanie Roffet-Salque, Martine Regert, Richard P. Evershed, Alan K. Outram,
Lucy J. E. Cramp, Orestes Decavallas, Julie Dunne, Pascale Gerbault, Simona
Mileto, Sigrid Mirabaud, Mirva Pääkkönen, Jessica Smyth, Lucija Šoberl, Helen
L. Whelton, Alfonso Alday-Ruiz, Henrik Asplund, Marta Bartkowiak, Eva
Bayer-Niemeier, Lotfi Belhouchet, Federico Bernardini, Mihael Budja, Gabriel
Cooney, Miriam Cubas, Ed M. Danaher, Mariana Diniz, László Domboróczki,
Cristina Fabbri, Jesus E. González-Urquijo, Jean Guilaine, Slimane Hachi,
Barrie N. Hartwell, Daniela Hofmann, Isabel Hohle, Juan J. Ibáñez, Necmi Karul,
Farid Kherbouche, Jacinta Kiely, Kostas Kotsakis, Friedriech Lueth, James P.
Mallory, Claire Manen, Arkadiusz Marciniak, Brigitte Maurice-Chabard, Martin A.
Mc Gonigle, Simone Mulazzani, Mehmet Özdoğan, Olga S. Perić, Slaviša R. Perić,
Jörg Petrasch, Anne-Marie Pétrequin, Pierre Pétrequin, Ulrike Poensgen, C.
Joshua Pollard, François Poplin, Giovanna Radi, Peter Stadler, Harald Stäuble,
Nenad Tasić, Dushka Urem-Kotsou, Jasna B. Vuković, Fintan Walsh, Alasdair
Whittle, Sabine Wolfram, Lydia Zapata-Peña, Jamel Zoughlami.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada