Proceso de aprovechamiento de un animal muerto por parte del ser humano (3)

El Despiece o Faenado

Foto 3. Seccionamiento transversal de la zona caudal de un atlas de OVCP (Decapitación-Despiece).

Proceso de aprovechamiento de un animal muerto por parte del ser humano (2)

EL SACRIFICIO DEL ANIMAL

La primera operación que se lleva a cabo, dentro del proceso de aprovechamiento de un animal muerto por parte del ser humano, es el sacrificio del animal obviamente. Este sacrificio suele dejar la mayor parte de las veces marcas distintivas o estigmas característicos. La manera de matar, no obstante, varía según el tipo de animal (o más bien el tamaño). Así, para los grandes mamíferos (équidos y bóvidos, por ejemplo) y ovicaprinos, en ocasiones, el método es el golpe de maza1  o el disparo para los primeros. Los efectos de la maza en los macro-mamíferos es la fractura del frontal y en los ovicaprinos la fractura del occipital, pues en este ganado el golpe se le da en la zona de la nuca. El disparo ocasiona una perforación del frontal.

Proceso de aprovechamiento de un animal muerto por parte del ser humano (1)

Introducción

La relación del ser humano con los animales ha ido transcurriendo por diferentes etapas y, con el tiempo, se ha ido haciendo más compleja, fuerte e importante. Es por ello que el estudio de esa relación ha dado lugar a una disciplina arqueológica la arqueo-zoología o zoo-arqueología.

Esa relación sería de coexistencia, en un primer momento, de competencia, posteriormente, y de presa-predador, hasta que con la domesticación, la relación pasa a ser de control sobre el animal.

Figura 1. Dibujo de Cacería de ciervos en la Cova dels Cavalls (Cueva de los Caballos) de la Valltorta (Tirig, Castellón). Según H. Obermaier y P. Wenert (1919).

El Conill

El conill (Oryctolagus cuniculus) pertany a l’ordre dels Lagomorfs (del grec  λαγός –lagōs-, llebre, i μορφή –morphē-, forma). Aquest animal és l’únic mamífer domèstic l’origen paleontològic del qual es situa a l’Europa occidental. Les restes fòssils més antigues del gènere són de fa uns 6 milions d’anys i han estat trobades a Andalusia.

En el període que va dels 102.000 anys i els 4.500 anys, l’àrea de repartició d’aquesta espècie correspon exclusivament al conjunt de la Península Ibèrica i sud de França, i sembla que cap a la fi d’aquest període, arribaria a la zona del Magrib. Segons F. Lebas, el conill representava la base càrnia dels habitants de la Provença de fa entre 10.000 i el 9.000 anys.

Desaparició del porc a Europa

L’article “Los yacimientos de Orce son los más antiguos con restos humanos en Europa occidental” m’ha cridat l’atenció per tal com esmenta un fenomen curiós, tot i que no únic al llarg de la història.

Si un europeu pensés, en un moment donat, en un animal que es pogués associar amb Europa, en pensaria en uns quants, però sens dubte el porc en seria un. No el porc rosat –Sus (scrofa) domesticus- que es cria en granges i que es consumeix abastament, sinó el salvatgí, el senglar –Sus scrofa ferus-, aquell que tant agradava l’Obèlix i a qui anomenava “singularis porcus” [1].

L'Home i l'Abella: una relació que ve de lluny

Els avenços tecnològics estan permetent avenços científics, gràcies a que és possible arribar a fer estudis que fa unes dècades haguessin estat gairebé impossibles. L’arqueologia ha estat una de les grans beneficiàries. Entre aquests estudis, cal esmentar l’anàlisi química de l’interior d’atuells ceràmics per tal de determinar la naturalesa de les substàncies que van contenir. I des de les darreries del proppassat segle, un bon nombre d’equips d’arreu s’hi han especialitzat en aquests tipus d’estudis on s’hi combina la química i l’arqueologia. Fins ara s’hi han pogut identificar les traces característiques dels greixos animals, d’olis vegetals, de residus del vi, de reïnes i quitrans que romanen adherits a les parets d’àmfores i d’altres tipus d’atuells.