El Conill

El conill (Oryctolagus cuniculus) pertany a l’ordre dels Lagomorfs (del grec  λαγός –lagōs-, llebre, i μορφή –morphē-, forma). Aquest animal és l’únic mamífer domèstic l’origen paleontològic del qual es situa a l’Europa occidental. Les restes fòssils més antigues del gènere són de fa uns 6 milions d’anys i han estat trobades a Andalusia.

En el període que va dels 102.000 anys i els 4.500 anys, l’àrea de repartició d’aquesta espècie correspon exclusivament al conjunt de la Península Ibèrica i sud de França, i sembla que cap a la fi d’aquest període, arribaria a la zona del Magrib. Segons F. Lebas, el conill representava la base càrnia dels habitants de la Provença de fa entre 10.000 i el 9.000 anys.

A partir d’inici de l’Edat del Bronze (fa entre 3.800 i 3.500 anys), i fins el s. V de la nostra era, la repartició geogràfica d’aquest animal canvia lleugerament. En aquest període, l’home l’introdueix en algunes illes de la Mediterrània occidental, com les Balears.

El geògraf Estrabó (58 ane – 20 dne) parla d’alguns conills que varen arribar a les illes Balears i es van multiplicar de tal manera que els colons exasperats pels danys  ocasionats demanen August els enviï l’exèrcit per tal que els lliuri d’aquesta plaga.

Plini, el vell (23 – 79) repeteix l’anècdota a la seva Història Natural (81, 217-218).

Figura 1. Conill.

Figura 2. Damà.

A nivell històric, el conill fou “descobert” pels fenicis a l’Est de la Península Ibèrica fa uns 3.100 anys. En llurs viatges comercials cap a les terres occidentals del Mediterrani, els va sorprendre la quantiosa presència d’aquests petits mamífers excavadors. Com aquests animals els recordaven els damans roquers (Procavia sp.) de llur país (Fig. 2), els quals viuen també en colònies i caven llurs caus, els fenicis anomenaren les terres de la Península Ibèrica “el país dels damans”, “I-Saphan-Im”. Saphan (o sephan) significa damà en fenici. Aquest topònim llatinitzat posteriorment donarà lloc al nom Hispània (ROUGEOT, 1981). Per tant, el nom Espanya està lligat a la presència històrica dels conills en el seu territori. Per exemple, a principi de la nostra era, el poeta romà Càtul (87 ane – 57 dne) anomenava a Hispània: “Cuniculosa Celtiberia”.

L’etimologia del gènere Oryctolagus ve del grec oruktōs (ορυκτός)= [ex]cavador i lagōs (λαγός)= llebre; mentre que el nom de l’espècie cuniculus és el nom llatí del conill, derivat directament del terme iber (“preromà”, segons la Real Acadèmia de la Llengua) i inicialment transcrit en “ko(n)niklos” (κύνικλος) per l’historiador grec Polibi (200 – 120 ane).

Aquest mateix historiador el descriu per primer cop: "Vist de prop sembla una llebre menuda, però quan se’l veu de prop un se n’adona que es de forma molt diferent, i té un gust també molt diferent en menjar-lo; viu la major part del seu temps sota terra.”

Els estudis d’ADN mitocondrial dels ossos de conills recuperats en excavacions arqueològiques i dels teixits de conills actuals han permès determinar dues línies maternes de l’espècie les quals es varen separar fa uns 2 milions d’anys aproximadament.

La línia A correspon als conills que habitaren el Sud-oest de la Península Ibèrica (Oryctolagus cuniculus algirus / O. c. huxleyi –Haeckel, 1874-). La línia B estesa actualment arreu del planeta (en forma salvatgina o domèstica) prové de la meitat Est de la Península Ibèrica i del Sud de França (MONNEROT et al., 1996) (Oryctolagus cuniculus cuniculus –Linnæus, 1758-). La línia B és de mida major que l’A.

Els diferents estudis de polimorfisme genètic dels nombrosos enzims, de l’ADN mitocondrial o del dels micro-satèl·lits mostren que tots els conills actuals, salvatges o domèstics, formen un conjunt únic, alguns amb nombroses variants, però sense clara separació entre domèstics i salvatgins (ZARAGOZA et al., 1986; VACHOT, 1996).

El primers escrits que esmenten la criança del conill pertanyen a Marc Terenci Varró (116 – 27 ane). Ell preconitza de guardar els conills dins leporaria, parcs tancats dins els quals hom conservava tant llebres com altre bestiar amb la finalitat de facilitar llur obtenció. Aquesta criança d’animals salvatges és en l’origen de les “garennes” o reserves de cacera mantingudes de l’Edat Mitjana fins al segle XVIII. Però, de cap manera és pot parlar de conills domèstics encara.

En època republicana, els Romans adopten el costum iber de menjar “laurices”, és a dir, llorigons nounats (o fetus). Plini, el vell, és l’únic que esmenta el costum dels laurices.

Cap a la fi del s. VI, Gregori de Tours esmenta els conills a la seva història dels Francs, recriminant els monjos el consum de laurices en temps de Quaresma. Aquesta menja estava autoritzada per tal com es considerava “d’origen aquàtic”. Com els catxaps tenen una carn blanca, el mateix color que alguns peixos, se’ls considerava com a peixos. Hom creu, com Zeuner (1963), que el desig d’obtenir fàcilment laurices hauria pogut conduir els monjos a imaginar de mantenir els conills engabiats per a d’aquesta manera poder accedir-hi de manera fàcil als nounats sense necessitat de sacrificar les mares. Efectivament, la cria dels conills en tancats esdevé una herència dels convents d’aquesta època. Els criadors de conills deuen molt a l’enginy i a la gormanderia dels monjos. Hom troba en efecte escrits confirmant bescanvis de parelles de conills entre convents mitjan s. XII: l’any 1149, l’abat del monestir de Corvey (Nord Renània - Westfàlia, Alemanya), a tocar  del riu Weser, demana l’abat de Soulignac dues parelles de conills (ZEUNER, 1963).

Fora dels monestirs, els conills són mantinguts en “garennes” hereves de les leporaria, a la iniciativa de la noblesa detentora del dret de cacera. Diverses ordenances dels reis de França d’altra banda han de reglamentar el desenvolupament de les “garennes” als segles XIV i XV, arran dels danys ocasionats pels conills que s’hi escapen de les “garennes”.

Cap a la fi del s. XIV, la domesticació del conill sembla ser un fet, atès que s’esmenten conills de colors diferents als propis. Això vol dir que la selecció està avençada.

“Mon cher cousin, de bon coeur vous mercie des blancs connins que vous m’avez donné” canta Carles d’Orleans (1394-1465) en una de les seves balades.

Figura 3. Verge del Conill, de Tizià (1530). Museu del Louvre de Paris.

Durant el s. XVI, té lloc la multiplicació de races sense que es puguin definir encara. La representació d’un conill blanc en un quadre de Tizià de 1530 (Fig. 3), palesaria la selecció de soques o races.

Així en el s. XVI, el teòleg alemany Agrícola (cap a 1494 – 1596) esmenta l’existència de conills blancs, negres, blancs i negres a taques, i gris cendrosos i per la seva banda el naturalista italià Ulisses Aldrovandi (1522 – 1605) es meravella en veure a Verona uns conills domèstics quatre vegades més grossos que els conills boscans.

En el s. XVI, per tant, la cria de conills està estesa per França, Itàlia, Flandes i Anglaterra .

A Anglaterra podria haver estat introduït pels romans, però la primera menció data de l’any 1183 i la situa a Raleigh Castle a Essex (COWAN, 1980).

A Flandes en el conill se l’anomena robbe, terme que donarà lloc a rabbet (THOMPSON / WORDEN, 1956), i aquest derivarà en rabbit a l’anglès.

En aquest mateix moment, els termes “connins” o “connils” són abandonats en el francès en profit del definitiu lapin (BODSON, 1981). En un edicte d’Enric IV de l’any 1601, es fa esment alhora de “lapins” i “lapins et connils” (STRIEZ, 1957, esmentat a ROUGEOT, 1981).

No obstant, tot i que la cria de conills en conilleres semblava necessària per a fixar les races, aquesta no s’havia estès gaire encara.

A la seva obra de referència sobre les tècniques agrícoles, Olivier de Serres (1605) distingeix tres tipus de conills: els conills de camp (els més gustosos), els conills de “garennes” (agradables al gust) i els conills de conillera (de carn més fada o insípida). Cal dir que les característiques d’aquests tres tipus de conills tenen a veure, segons l’autor, amb l’alimentació i l’exercici que practiqués que no pas a la genètica. En aquesta obra, d’unes tretze pàgines es tracta la construcció i ús de les “garennes” i de les conilleres. S’hi aconsella de no conservar més d’un mascle per cada 20 o 30 femelles a les “garennes” i castrar els joves mascles per tal de millorar la qualitat de llur carn. Per a la reproducció dels conills criats a les conilleres, s’aconsella de dur la femella a la gàbia del mascle i es recomana practicar aquest acoblament o còpula immediatament després de parir, vigilada, després retornar la conilla amb els seus petits.

De Serres, dit d’una altra manera, aconsellava fa uns 400 anys ja fer fer les sortides “post partum”.

Fins a la postguerra espanyola (1939-1950), la criança de conills a casa era com a hobby i esperit de divulgació, per part de persones curioses d’aquest animal, i, principalment, en petits conillars de minifundi a cases de pagès.

La postguerra serveix d’estímul i creixen les explotacions i el consum. La facilitat de reproducció sense inversions i sense espais grans, i alimentats només amb residus, fa que la cria i consum d’aquest animal augmenti en èpoques de penúria i guerra.

A la dècada dels quaranta del segle passat, hi havia milers de conills en els terrats de la ciutat de Barcelona.

L’estructura agrícola minifundista dels Països Catalans facilita la criança de conills que ocupen molt poc espai i, per tant, no ocupen terra de conreu.

L’explotació i ús de les leporaria és poc coneguda encara a partir del registre arqueològic, degut, d’una banda, a la dificultat en identificar-les amb precisió i, d’altra, a l’escàs percentatge que representen els animals salvatges a la dieta romana (GARDEISEN / VALENZUELA, 2010, 120).

Ultra la carn i la pell, les despulles d’aquest animal  permetien la fabricació de cola. Aquest tipus de goma s’aconseguia fent bullir diferents despulles d’aquest animal (pells, ossos, cartílags, etc.). És econòmica i de qualitat, tot i que no cristal·litza tant com la de peix. L’empraven per a la fabricació d’instruments i també l’empraven els pintors. El feltre dels barrets es fa amb les pells de conills, llebres o castors.

Bibliografia

BODSON, Liliane (1981): «Le nom du Lapin de garenne (Oryctolagus cuniculus L.) dans qualques langues européennes», Ethnozootechnie, 27: 81-84.

GARDEISEN, Armelle & VALENZUELA, Sílvia (2010): «Leporaria urbanos. Problemática y evidencia en el registro arqueológico de Lattara (Hérault, Francia)», Pyrenae, 41: 119-140.

LINDSAY, A. (2000): Manual práctico del conejo. Hispano-Europea, Barcelona.

LÓPEZ-MARTÍNEZ, Nieves (1977): Revisión sistemàtica y bioestratigràfica de los Lagomorpha (Mammalia) del Terciario y Cuaternario inferior de España. Tesis doctoral, Universidad Complutense de Madrid, 470p

LÓPEZ-MARTÍNEZ, N. / THALER, L. (1975): “Biogéographie, évolution et complements à la systémathique du groupe d’Ochotonides, Piezodus-Prolagus (Mammalia, Lagomorpha)”, Bulletin de la Société Géologique de France, 17, 5: 850-865.

MARTÍNEZ VALLE, Rafael & CEGARRA LÓPEZ, M.A. (1990): «Anexo 2: Los restos óseos», a LÓPEZ GARCÍA, Isabel; MARÍN JORDÀ, Carmen; MARTÍNEZ GARCÍA, Remedios; MATAMOROS DE VILLA, Consuelo: Hallazgos arqueològicos en el Palau de les

MONNEROT, M. / LOREILLE, O. / MOUGEL, F. / VACHOT, A.M. / DANNEBOUY, N. / CAILLOU, C. / VIGNE, J.D. / MOUNELOU, J.C. (1996): “The European rabbit: wild population and domestication”, a Proceedings World Rabbit Congress, Toulouse (9-12/07/1996), vol. 2: 331-334.

POLIBI: Història Universal sota la República Romana (capítol III).

ROUGEOT, J. (1981):“Origine et histoire du lapin”, a Le lapin: aspects historiques, culturels et sociaux. Colloque Société d’Ethnozootechnie, Paris (15 novembre 1981): 1-9.

ROUGEOT, Jean: Origine et histoire du lapin. http.//www.ffc.asso.fr/Publications/origine_et_histoire_du_lapin.htm

SERRES, Olivier De (1605): “La garenne”, a Théathre de l’Agriculture et Mesnage de Champs, livre V – chapître XI. Sangrain Éditeur, Paris: 409-421.

THOMPSON, Harry V. & WORDEN, Alastair N. (1956): The Rabbit. Collins Clear-Type Press (The New Naturalist, 13), Londres, 240p.

VACHOT, A.M. (1996): Homologies et singularités interspécifiques (ranidé) et intraspécifiques (lapins). Thèse Doctorat en Sciences Université Paris XI, Orsay: 225 pàgines i annexes.

VADET, Alain et VILETTE, Philippe (1986): «Les ossements animaux du puits S14 à Douai», Mémoires de la Société Académique du Boulonnais, t. 1, fasc. 3, Société d’Histoire Naturelle du Boulonnais: 98-159.

VARRÓ: De re rusticæ, III, 12, 1.

ZARAGOZA, P. / ARANA, A. / ZARAGOZA, I. / AMORENA, B. (1987): “Genetic analysis of 5 biochemical polymorphisms in several Spanish rabbit populations”, Cuni-Sciences, 4 (1): 23-28.

ZEUNER, F.E. (1963): “The rabbit”, a A history of domesticated animals. 19/The small rodents. Hutchinson edit., Londres: 409-415.