El Conill

El conill (Oryctolagus cuniculus) pertany a l’ordre dels Lagomorfs (del grec  λαγός –lagōs-, llebre, i μορφή –morphē-, forma). Aquest animal és l’únic mamífer domèstic l’origen paleontològic del qual es situa a l’Europa occidental. Les restes fòssils més antigues del gènere són de fa uns 6 milions d’anys i han estat trobades a Andalusia.

En el període que va dels 102.000 anys i els 4.500 anys, l’àrea de repartició d’aquesta espècie correspon exclusivament al conjunt de la Península Ibèrica i sud de França, i sembla que cap a la fi d’aquest període, arribaria a la zona del Magrib. Segons F. Lebas, el conill representava la base càrnia dels habitants de la Provença de fa entre 10.000 i el 9.000 anys.

Desaparició del porc a Europa

L’article “Los yacimientos de Orce son los más antiguos con restos humanos en Europa occidental” m’ha cridat l’atenció per tal com esmenta un fenomen curiós, tot i que no únic al llarg de la història.

Si un europeu pensés, en un moment donat, en un animal que es pogués associar amb Europa, en pensaria en uns quants, però sens dubte el porc en seria un. No el porc rosat –Sus (scrofa) domesticus- que es cria en granges i que es consumeix abastament, sinó el salvatgí, el senglar –Sus scrofa ferus-, aquell que tant agradava l’Obèlix i a qui anomenava “singularis porcus” [1].

L'Home i l'Abella: una relació que ve de lluny

Els avenços tecnològics estan permetent avenços científics, gràcies a que és possible arribar a fer estudis que fa unes dècades haguessin estat gairebé impossibles. L’arqueologia ha estat una de les grans beneficiàries. Entre aquests estudis, cal esmentar l’anàlisi química de l’interior d’atuells ceràmics per tal de determinar la naturalesa de les substàncies que van contenir. I des de les darreries del proppassat segle, un bon nombre d’equips d’arreu s’hi han especialitzat en aquests tipus d’estudis on s’hi combina la química i l’arqueologia. Fins ara s’hi han pogut identificar les traces característiques dels greixos animals, d’olis vegetals, de residus del vi, de reïnes i quitrans que romanen adherits a les parets d’àmfores i d’altres tipus d’atuells.